El títol no es casual, perque sempre la
síntesi sorgeix del diàleg que es pot establir entre arguments contraris. En
certa manera hi ha tantes interpretacions del Mediterrani com cultures, pobles,
imperis, religions, èpoques històriques, han poblat, han construit i també han cremat, en periodes cíclics, aquest melic del món.
Hi ha qui diu: "El Mediterrani eres
tu". I probablement té raó. En el sentit de que cada persona tè el seu mediterrani en el cap, com a representaciò
cultural i existencial de l'espai on habita. Doncs tal vegada és així. També Manuel Vicent diu que el Mediterrani es un espai mental, no un espai físic. En qualsevol cas, eixa diversitat no impedeix que enfront de cultures d'altres
parts del món les gents del Mediterrani puguem definir-nos de forma diferent a
la identitat de eixos pobles.
No podem ignorar que en alguns
aspectes culturals, Orient (en especial Xina i Japó) es va anticipar a la Grècia clàssica i
a l'imperi romà. Peró la historia de la filosofia occidental, la
nostra manera d'organitzar el pensament, va naixer en Heràclito i Parmènides, en Platón
i Aristòteles. La vida pública, la democràcia, naixqueren en l'àgora. I el teatre
també va estar a l'origen de l'àgora. Les línies fonamentals de l'arquitectura van començar en els monuments grecs, en els traçats essencials del recte i el corb que té el Partenon.
Aquesta
singularitat mediterrània procedeix de les afinitats que mantenim amb el medi
natural i els productes que genera. Que se'ns identifique amb el vi, l'oli
d'oliva, els cítrics no es casualitat. Constitueix una marca cultural col.lectiva que no podem negar. En la
gastronomía, la elaboració de la pasta, la paella, la mistela...
amplien aquesta identitat. La natura, les característiques del medi natural ens a permés definir el Mediterrani front a cultures com la indiana, la africana o la xinesa, de la mateixa manera que la cultura que hem
construït i imaginat entre tots al llarg de més de 2.000 anys forma part d'una identitat mediterranea.
La nostra historia es resultat de nombroses contradiccions. Es un
relat de amor i de guerra, de encontres i de intolerancies, de mestissatge i de imperialisme . Unes vegades ha
sigut el Nord del Mediterrani el que ha intentat dominar per la força el Sud.
Altres ha sigut el Sud enfortit que ha
conquistat al Nord, quan estava afeblit.
En l'actualitat, per eixemple, hem traçat una frontera
entre l'europeu del nord i el món àrab meridional. Ara més que fa dècades, el
sud (per contaminació del yihadisme, un islamisme radical, terrorista i
fanàtic) representa una amenaça per a paisos del nord. La frontera s'ha fet més visible
que mai. El Mediterrani té obert un polvorí per l'estat bel·licista d'Israel, per la
negació a donar existència a l'estat de Palestina, i a més a mes ha generat una altra
amenaça: la pressió del yihadisme des de Síria.
Aquesta
frontera está aguditzant la presència de la mort i de la desgràcia a causa de
la pressió migratòria cap al nord de millers de gents que fugen de misèries,
guerres i violències. En el nostre debat d'apertura del festival parlarem del concret i l'abstracte, de la realitat d'avui i la història dels nostres
arrels, parlarem de alló que mengem i vivim per arrivar a descriure el que imaginem i somiem. Molts
continguts diferents entren en les maneres de definir el Mediterrani.
I aprofitarem per reconèixer com germans
als immigrants que moren quan s'enfonsa una patera, i als que arriben esgotats
i trepitgen terra ferma sense saber com serà el seu futur. També estimarem la cultura àrab
com un dels pilars que defineixen la nostra manera de ser col.lectiva.
Cal dir que no és la crisi
econòmica l'únic factor que ha enterrat l'acostament nord sud que varem vivir junts
en el Mediterrani en els anys 80. Més bé ha sigut uns quants anys de governs
conservadors i l'amenaça real del yihadisme el que ens ha portat a posar de nou
una frontera amb muralles de ferro on abans hi havia una trobada de tolerància
i acceptacions culturals en la diversitat. Ara l'altre diferent s'ha convertit
en el nostre enemic. En época de conservadurisme, ja se sap, cal tancar fronteres i construir enemics exteriors per no criticar les condicions internes.
Pero sembla que les coses poden canviar i el
futur es nostre. El retrobament amb els nostres arrels mediterranis esta
marcat en eixe futur polític d'esperança, un nou temps definit no per la por i la rivalitat sino mes bé per l’alegria de
l’encontre, la tolerancia i la integració, com visquérem temps abans quan València era capital
de la cultura mediterránea en el ámbit del cine, de la literatura, de la
música.
